Entre papallones i musaranyes
blog sentimental

No sé com expresar amb paraules tot el que sent...

No sé com dir-li a eixa persona que l'estime i que no vull una vida sense ella...

M'agradaria cridar al món i contar-li tot el que sent...però no puc...

I aixó m'engoixa...cada dia més...

Perquè l'estime amb locura...i cada dia ho faig més...

Aquesta angoixa és a la vegada un deliri que m'envolta...un somni...una realitat preciosa que no vull que acabe mai...perquè és el millor que m'ha passat a la vida...

No sé com expressar amb paraules tot el que sent...

Em dona tant...

És com viure sense viure...és com morir sense morir...però a la vegada em dona tanta vida...

És com el dia i la nit...el minut i el segon... el sol i la lluna...i no vull que passe el temps...vull que el temps es pare...i saborejar tot el que em dona...perque a la vegada és dolç, salat, amarg...i tots eixos sabors entremesclats fan que la meua vida estiga cada vegada més plena...perquè em plena fins a la sacietat...

M'ho dona tot...

No sé com expressar amb paraules tot el que sent...

De vegades els meus somnis són tan reals que no vull despertar perquè és tot tan bonic...és tot tan meravellós...

I quant desperte...als llençols del meu llit pense amb els ulls oberts...que realment és un somni tot el que estic vivint i per tant no vull despertar...no vull que açó s'acabe mai...

No sé quin futur em depara la vida...i tampoc vull saber-lo...sols vull viure cada moment i cada segon...cada estona...cada dia...perque "dia que passa dia que no torna"...i jo vull que tornen tots els dies de la meua vida...

Sols em queda donar-li les gràcies a eixa personeta que tant em dona...i que fa de la meua vida una inspiració i una alegria...i donar gràcies a qui pertoque d'haver-la torbat al llarg camí de la vida...perquè de veres us dic que sense ella no sabria viure...

No sabré com agraïr-te mai tot el que em dones...

Gràcies!